Josefa Tolrà i Abril

Era l'hivern de l'any 1880, un gener fred i fosc.

Un gener que deixava entreveure que vindria un any amb canvis, un any de transformacions: Catalunya estava absolutament enfilada en tren de la industrialització, s'hi construien fàbriques, xemeneies i noves vies de comunicació. Els burgesos es feien cases espectaculars en pobles vora el mar. Havia nascut l'estiueig. I els obrers s'esllomaven treballant hores i hores de dies i dies al camp, a les fàbriques, a les mines o als tallers. Creixeien els ports i les vies de ferrocarril. Marxaven catalans a Cuba, a l'Havanna i en tornaven rics! Arribaven noves idees d'Amèrica i es planejaven els més insospitats prodigis arquitectònics com l'engiyós Canal d'Urgell o el de Pannamà! Modernitat, rapidesa, riquesa, aprofitament de la terra, màquines, fum, diners, revolució, indústria... Aquella era una realitat al nostre país.

I, mentre tot això passava al seu voltant, en una humil casa de texixidors de Cabrils, aquell gener fred i fosc, hi va nèixer una nena. I va nèixer sota el singe de Capricorn: que es representa amb una cabra amb cua de peix: identifica persones treballadores, ambicioses i també ferides per la melaconia.

Josefa va ser nena i després noia i va viure la seva infantesa aquí a Cabrils. Una vida senzilla, sense estridències, sense destacar de la resta. La seva vida va començar com la de moltes altres noies de Cabrils, la pròpia d'una humil família treballadora.

Va cursar uns estudis primaris on va apendre a llegir i a escriure, i quan va arribar el moment, va col.laborar en l'ecomomia familiar treballant en la fàbrica de teixits del poble.

Cabrils era un poble petit, una mica més que ara. Vivia bàsicament del cultiu de la vinya, del treball de la terra i d'alguns oficis pròpis de l'època. Era un poble que just havia aconseguit la independència respecte Vilassar feia uns seixanta anys enrrere. Petit i actiu, Cabrils oferia una vida pagesa, tranquil.la i enmarcada dins les parets d'aquell poble.

Un dia, i a través d'uns amics,la Josefa va conèixer un noi, un jove treballador del camp. Un home que, com ella, no tenia un futur més prometedor que treballar per viure, per menjar i per formar una família nova. Aquests eren els màxims de la gent obrera o pagesa. Mantenir-se i anar fent. No somiaven un futur de somni, de viatges o d'avantures. No somiaven. Treballaven i portaven diners a casa per viure. Sobreviure.

I com la resta de nenes que es feien noies, es casaven. I ella, va casar-se amb aquell jove pagès que donaria el cognom als seus tres fills. Serien la família Lladó Tolrà.

En Jaume, va seguir treballant al camp. La Josefa, va deixar la seva feina a la fàbrica i va dedicar-se a tenir cura de la seva família. Era el que feien totes. Era el que tocava fer.

I van tenir tres fills: En Joan, la Maria i en Pere. Tres infants que, en principi, havien de tenir una vida com la de tots els nens del poble. Anirien a escola, juagrien al carrer i arriabrien a casa on les seves mares els esperarien amb un cossi d'aigua per rentar-los i un plat a taula per sopar.

La fatalitat però, va fer que la vida de la Josefa, la vida dels seus petits, no fos com la de la resta de criatures del poble.

En Pere, el més petit dels tres fills, va morir després d'una llarga malaltia que el tingué postrat al llit durant dies... durant mesos. Una malaltia que va fer patir d'una manera insospitada a la mare.

Amb catorze anys i una vida per davant, en Pere va tancar els ulls per sempre (1924). Una vida de nen que just començava a brotar a l'edat de l'adolescència. Una vida que no arribaria mai.

Aquest va ser el primer cop profund en el dolor de la Josefa. Aquí, la nostra potagonista va descobrir, per primer cop a la vida, què era el dolor, la pena, la mort d'un fill.

La fe i l'amor de la seva família van fer que la mare superés visiblement un cop tan dur. El dol s'instal.là a la seva llar, en les seves robes i a la seva ànima. Sempre més vestiria de negre. El negre, que també s'instal.là en les seva vida. Un company que la perseguirà per sempre més.

Som als anys 30 del segle XX, la Josefa és una dona pacient, entregada a la seva familia, afable i treballadora.

Va ser en aquella dècada, els anys 30 del segle passat, quan a casa nostra es va viure una de les pitjors expriències que la humanitat ha pogut descobrir mai: la guerra.

La Guerra civil se li va endur el seu fill gran, en Joan. Al front. Allà on havien d'anar tots els nois majors de 18 anys. La lleva de guerra. I seu noi, en Joan, va ser un dels que no tornà mai més.

La guerra, la mort, la pèrdua... El seu fill va morir en un camp de presoners del sud de França.

En rebre la notícia, el dolor ja es fa insuportable i Josefa no pot més que submergir-se en la pena, la tristesa i el dol profund. Etren. No hi va haver crits ni ràbia, únicament dolor.

La Josefa tenia aproximadament 60 anys i va ser llavors, sense cap mena d'experiència artística, ni lietrària, sense cap coneixement de res més que el seu petit món: No havia sortir mai dels límits del seu poble, no havia conegut món ni més vida que la fàbrica, la casa, la mort...

Aquest dolor, va ser el responsable de l'oberura d'un canal de comunicació entre la Josefa i una altra realitat. La Josefa va entrar en relació amb els éssers d'una altra dimensió: els esperits desencarnats. Una energia flúdica que ella reconeixia com a part de l'univers. És aleshores quan s'inicia la recepció de la Veu: és a dir, la Josefa sent veus i murmuris per les estances de la casa.

Diu que veu cares i sent veus que intenten comunicar-se amb ella.

La seva família, en Jaume i la Maria, l'única filla que quedava, no sabien què fer per ajudar-la. Ni tan sols, el metge podia donar-els-hi una resposta. Finalment, Jordi Galbany, un familiar molt proper, li va aconsellar que es concentrés i que demanés a Déu, que, si realment tenia un do, li guiés la mà per poder plasmar el seu missatge. I així ho va fer. Amb seixanta anys, asseguda a la taula del seu menjador, amb un bolígraf i una llibreta, va esperar el missatge que déu li havia de donar. De cop, van sorgir uns estranys gargots. Anava omplint llibretes on intercalava els gargots, amb pensaments, amb escirts, amb dubuixos.

Els inicials gargots, poc a poc, van anar donant pas a dibuixos sorprenents i fantàstics. Aquesta dona, senzilla i humil que just sabia llegir i escriure, va redectar textos religiosos, científics, filosòfics...En cadascuna de les més de 40 llibretes que va deixar com a testimoni.

Una dona sense estudis ni coneixements artístics que va ser capaç de parlar sobre la teoria dels colors o escriure poesies evocant la fraternitat i la justícia social. Ella creia en el més enllà i en el bé comú. De manera natural, i des d'una prospecció cap a l'interior, va ser capaç d'assolir experiències extrasensorials i místiques que superaven les coordenades del temps i de l'espai.

La seva filla Maria, li duia tot el material que podia de la fàbrica on ella treballava: colors boligrafs, papers, llibretes... perquè la mare pogués seguir fent aquelles obres. Ella deia que només quan dibuixava se sentia en pau.

No va sortir de casa més que dues vegades en tota la resta d'anys que va viure. Una, per anar a veure l'obra de teatre d'una cosina. L'altre, per trobar-se amb una mèdium.

La mediumicitat és la característica que tenen algunes persones, que els permet fer d'intermediaris entre el món espiritual i el món terrenal o material. Sovint pren el nom d'espiritisme i sosté la viabilitat de la comunicació dels vius amb els esperits dels morts.

La Josefa va entrar en aquesta fase i rebia visites dels veïns i gent del poble que li demanava que es comuniqués amb déu per ells... Ella no era ni endevina, ni visionària... Ella dibuixava tot el que sentia, el que veia i el que pensava.

Dibuixava línies, punts, ratlles, formes... Formes que van convertir-se en personatges. Dbuixava dones, dones esotèriques i dones misterioses.

Repassant els ulls amb moltes ratlles aconseguia profunditat i humanitat en els rostres.

Era tan impresionant que alguns artistes de l'epoca van interessar-se per tot aquell art sorgit del més endins d'ella.

Un dels principals artistes que va conèixer Josefa i que va esdevenir el seu amic, va ser Joan Brossa. Fins i tot, va ser de la mà d'ell, que se li va fer una exposició amb moltes de les seves obres, en una Galeria de Barcelona. L'any 1956. Ella, ni tan sols hi va anar. Ella mai va tenir el desig o l'ambició de mostrar-se, de vendre o de comericalitzar i fer diners amb el que feia. Ella regalva els seus dibuixos a qui n'hi demanava. I va deixar dit a la filla que no es fes negoci amb les seves produccions. I així s'ha fet. Avui, les seves obres han omplert sales d'alguns museus. Però no han estat un producte d'enriquiment de ningú.

Recentment s'ha parlat de l'art de la Josefa Toldrà com a Art Brut. Se l'ha catalogat dins l'etiqueta vinguda de l'anglès de outsider art, és a dir, aquell que esta al marge de la cutlura oficial. En català, es tradueix com a Art Brut.

I és que, en l'immens desert que fou el franquisme, com volem imaginar que ningú fes cas a aquest art? Que tot allò que se sortia de cutura oficial, catòlica, feixista, franquista... no fos prohibit?

Art prohibit, amagat, silenciat, oblidat.

Així ha estat la Josefa durant anys, oblidada.

A Catalunya s'ha prohibit l'espiritisme durant dècades: titillant-lo d'exorcisme, de pràctiques anarquistes... s'han executat alguns promotors i seguidors d'aquesta disciplina. S'ha castigat a aquells que en feien. S'han cremat llibres i s'han censurat escrits.

I és avui, recentment, que ha tornat l'interès per aquest personatge tan sorprenent: Josefa tolrà i Abril, cabrilenca humil i treballadora, soferta i inbatible, artista i poeta. Reividicada avui i oblidada durant anys.

Tan discretament com havia arribat al món, un matí d'octubre del 1959, Josefa es va preparar una tassa de cafè i es va asseure a la seva butaca. Amb la llibreta davant. La tassa en una mà i la cullereta en l'altre. I va tancar els ulls, però aquesta vegada, per sempre. Sense fer soroll, sense molestar a ningú. Va deixar de viure i de patir. Va morir el 15 d'octubre a Cabrils, al mateix poble on hi ha nèixer, hi va viure i on ens hi ha deixat el seu llegat: el seu art. Però també ens deixa una lliçó de vida: la de lluita i superació. La vida d'una dona que, no va deixar de caminar malgrat els cops que li va portar camí.